divendres, 17 / juliol / 2009

Menys llum...



No veia a ma tia Mari Luz, la mare del meu cosí prim Trini, des que se'n va anar a viure a Cuenca. I d'això farà més de quinze anys.

Hui, en arribar, he trobat que mon pare estava molt afectat. Mari Luz s'ha mort. Ha tingut una difícil malaltia que no coneixem, i ha lluitat contra ella uns quants anys. I ha patit.

El pare estaba destrossat, i a mi, em dolia l'ànim sencer. Per més que no sàpies mai d'una persona, quan hi ha estima i saps d'aquestes tristeses el dolor t'acora. Pobra tia Florencia, el segon fill que li se'n va... Estic molt afectat, sincerament, la cara de ma mare també era un poema, i Saül i Noemí s'han quedat també astorats. El món com és d'injust...!

Mon pare se n'ha anat al poble amb algun dels germans. Demà serà el soterrament. Li fa falta al pare respirar aquell aire tan pur de la seua infantesa i les seues muntanyes. Tindrà el temps i l'espai necessari per recórrer els carrers que estima, pensar, plorar, retrobar gents i paraules.

Li he demanat que aclarisca el tema aquell vell de a quina confraria pertany, si és que no han desaparegut ja d'aquell horitzó alt i verd aquelles coses perquè cal que mantinga el costum, i jo de pas també... I que pregunte per la meua estimada tia Casimira...

La mort és així. Em dol per un cosí al que fa lustres que no veig i no sé, per ma tia, per tots els seus tants germans... I entenc perfectament que em falte alguna cosa a l'ànim que no sabia ni que tenia.
Des d'ací, el nostre condol i la nostra estima sincera.

Ves i reclama...



Primer acte.

Aparque. Veig el pis del meu germà com s'està quedant de bonic (preciós de veritat). Se'n baixem a esmorzar els dos i ma mare. S'asseguem en una "terrassa". Tarden vint minuts en vindre a vore què volem. Quan ve la xicona encarregada, en ve una altra i li diu amb males maneres que no, que altres clients que ho tenen encomanat abans van abans també, perquè venen tots els dies. Li demanem voler parlar amb ella perquè no donem crèdit al què escoltem. Comença a soltar-nos estupideses i tonteries. Li demane el full de reclamacions. M'insulta. Me n'entre a buscar el gerent. Em diu que no pot atendre'm. Espere fins que em traga el full de reclamacions. Estic mitja hora sentat i en passar eixe temps em diu que no té cap full... que si està en la gestoria... 11 del matí.


Segon acte.

Puge al cotxe. Em dirigisc a l'Oficina del Consumidor. Aparque. Arribe. Trec número. Espere mitja hora. M'atenen molt correctament. M'informen perfectament dels meus drets com a consumidor. Criden a la policia municipal perquè m'esperen a la porta del bar. Els ho agraisc. Isc. Puge al cotxe. Em dirigisc cap aquella cafeteria. Aparque. Salude al policia... 1'00 del migdia.


Tercer acte.

Entrem a la cafeteria. El policia comprova que no hi ha full de reclamacions. Inicia el seu informe. Rebem com a excusa que el té Conselleria perquè l'estan investigant per qüestions de contractes a les cambreres i altres. Flipem. El policia se n'ix per a demanar assessorament. Torna. Ens informa. Eixim.... 1'20.


Quart acte.

Em crida el policia. Em demana que baixe al bar que han "trobat" els fulls. Baixe. Aparque. Entre. No està l'amo. Em passen el full. L'òmplic. Arriba l'amo. Em diu que ha parlat amb un regidor i li diu que ho arreglem amb un esmorzar i ací no ha passat res. Jo ja he escrit el que m'han aconsellat a l'OMIC. Ell signa amb mala gana. Explica que tenen excés de feina i que atenen mal a la gent de fora perquè les obres que està fent l'Ajuntament al carrer els obliga a tancar la porta (¿?) i que em demana disculpes. Em demana que ho deixem estar. Li dic que m'he sentit xafat i estic en el meu dret. Signem el paper. Recollim cadascú el seu i cadascú a la d'ell. 2'30 del migdia.


Potser per no fer tant de pas és que la gent no s'atreveix a fer valdre el seu dret a ser tractat correctament? Tinc clar els meus drets i fins a quin punt ens cal deixar-nos donar..., i no. Menut matí he tingut. I sense esmorzar... I més quan un amic em solta que vaja espai que encara em faran alguna cosa al cotxe... I jo li dic, més?

No cal que aneu a veure Harry Potter...


Anit, em va pegar per anar al cinema a veure la darrera pel·lícula que han tret de la franquícia "Harry Potter". No paga la pena, xiquets, de gastar-vos els diners... Espereu que algun amic vos la deixe...

L'única cosa positiva és que vaig retrobar a mossén Mòrrisson després de no-sé-quants mesos... Però en el cinema, no sabia si estava veient Nosferatu, la sèrie d'amoretes aquelles de "Salvados por la campana" o la "Física o Química" d'Antena 3, les tres parts seguides del Senyor dels Anells, Los Diez Mandamientos o què... Tot mesclat i avorrit de mena. Amb unes ganes que maten al Dambeldor dels ous! Quina casa de putes Hogwarts... I encara faran del darrer llibre (molt bon llibre per cert) dues lamentables pel·lícules per estirar més encara els diners... Quina pena...
Que ni tant sols l'excel·lent ventall d'actors mestres, encapçalats aquesta vegada pel gran Jim Broadbent, puguen salvar la cinta...

Arròs i tartana


Ja ho deia un amic del meu besavi Leopoldo en un dels seus llibres: "Arròs i tartana, cassaca a la moda, i rode la bola a la valenciana!"


A cantar...



Res, que el dimarts va debutar l'amo de Can Carrasca com a cantant, en una aparició mariana de pes feta a l'Hort de Trènor de Torrent i davant un gran auditori. No direm res més per evitar les querelles que s'hi puguen produir, perquè cantàrem al costat i fent els cors del grandíssim Paco Muñoz (que el valent cabró m'escriu i em diu "Sergi, tenim futur com a cantants..."). Clar, al Paco només li s'ocorre dir que li feia il·lusió perquè era la primera vegada en sa vida que cantava per a Acció Cultural...

Bo, la cosa és que fou esquizofrènica. No sabíem la cançó ni l'assajàrem. I allí que ens plantaren, després, justament d'Arthur Caravan, que la cosa és de...

No vaig veure a ningú del nombrós públic, afortunadament. Cosa dels llums... això, gràcies, perquè m'estalvià de posar-me més nerviós. Fins ara mateix, els únics que m'havien escoltat cantar eren els mitgers de Can Carrasca, alguna vegada que he cantat algun goig i himne en l'oratori privat, i aquella passada del motet de la Soledat a l'església de l'Assumpció d'Ontinyent (i amb el capità moro últim d'Alcoi), xe..., però així, mai... I m'ha agradat la cosa.

A la vellea serà qüestió de prendre classes de cant. "Mera" tu quins mestres...

I quina nit partint-nos amb les barbaritats del Sifoner, amb tant de mosquit com hi havia i coses d'aquelles boniques que no són de contar... Supose que hi haurà fotos i vídeo al Youtube... Quan ho trobe vos ho penge...!

dimecres, 15 / juliol / 2009

"Els somnis del Rei(et) en Jaume" a la revista El Comtat


dimarts, 14 / juliol / 2009

De cap tà l'immortèla




Hui, catorze de juliol, dia de la presa de la Bastilla de París i tot això, és un bon dia, tal com qualsevol altre, per recordar Occitània. Occitània o qualsevol dels altres països aixafats per l'hexàgon jacobí francés...





L' Immortèla

Sèi un païs e una flor
E una flor, e una flor
Qu l'aperam la de l'amor
la de l'amor, la de l'amor

Haut, Peiròt, vam caminar, vam caminar
De cap tà l'immortèla
Haut, Peiròt, vam caminar, vam caminar
La païs vam cercar

Au som deu malh, que ia una lutz
que i a una lutz, que ia una lutz
Qu'i cau gurardar los uelhs dessus
les uelhs dessus, los uelhs dessus

Haut, Peirôt......

Que'ns cau traucar tot lo segàs
tot lo segàs, tot lo segàs
Tà ns'arrapar, sonque las mans
sonque las mans, sonque las mans

Haut, Peirôt....

Lhèu veiram pas jamei la fin
jamei la fin, jamei la fin
La libertat qu'ei lo camin
qu'ei lo camin, qu'ei lo camin

Après lo malh, un aute malh
un aute malh, un aute malh
Après la lutz, una auta lutz
una auta lutz, una auta lutz

Torna el Costumari Desacostumat


M'ha costat, però he pogut reprendre la meua sèrie d'articles del "Costumari Desacostumat" pel Crònica Digital.

Si vulguéreu llegir-los, podeu consultar els darrers nou articles allí mateix. Des de hui posarem un accés directe...

El de hui, seguisc parlant de la relació interessant (per a mi, és clar) entre festa i mort, mort i festa... Coses més serioses que no les que trobareu en aquest blog...

dilluns, 13 / juliol / 2009

I l'aniversari de mon pare...



No, no penseu que se m'ha passat l'aniversari del meu senyor pare. En absolut! Només que ahir em vaig alçar tan tard i amb l'hora tan justeta. I després del dinarot, la sobretaula encara va durar un temps rècord... fins a les nou de la nit! Res, que vam començar a veure uns documents de la família de ma mare, i unes fotos esplèndides... I ja hem quedat d'escanejar-les, i tal. I eixe tal vol dir que ara que ho tinc a mà de nou, cal que repasse i amplie l'arbre genealògic, ara que hi ha eines informàtiques que hi poden ajudar... En el que tinc, ni es sospita a Abel, que ves per on, va ser el protagonista de nou de la jornada. Ja no cantem que li desitgem a Alberto molta felicitat. Ara li la desitgem al Iaio, i el petot s'asseu a les seues cames i prova feliç d'estirar-li les orelles, i l'home més feliç encara de veure el nét tan eixerit i simpàtic!




Au, felicitats, que seixenta-un anys no es fan tots els dies, i ara que les coses de la salut van millor, a vore si t'oblides de fumar!

Confirmació empírica: Segons Acció Cultural la senyera Quatribarrada és només del Principat de Catalunya



A vore, si et crida el tio Toni de l'Hostal i t'insisteix la Xon tot i confirmant-te que el dissabte per la vesprada actuen ell i Pep Botifarra, i per la nit Arthur Caravan i els Pets... Com pots dir que no davant la idea d'anar-te'n a Godella? I dormint i sense preparar-me la nevereta ni la berena... Au a l'aventura, perquè des dels temps que treballava amb el Pepe Gimeno (Botifarra no, el dissenyador) que no havia anat per aquell poble de tro.

Replegue la senyoreta Eva Hernan de vora la nòria de l'Alcúdia la Bona (que em perdone per no posar-li l'accent però per raons estríctament personals el nom Hernan l'escric com em rota)Arribem a Godella, passem a Burjassot (molt fàcil això). Superem el desficaci urbanístic i aparquem justet justet vora l'església de sant Bertomeu. Entre moreres i mosques, comence a veure a gents i gents vestidetes amb samarretes negres totes igualetes i veig a gent replegar firmes per a TV3... Ai senyor, que açò no estarà organitzat per Acció Cultural? Si home, clar, és el xou que han muntat per a contrarrestar la festa que han fet a Benlloc els d'Escola Valenciana, que són els qui ara s'enduen els diners del tripartit aquell... M'enfade. Haver-m'ho dit i no havera vingut. Xe, què tanta mania li tens al tio Eliseu? Més que mania. Aleshores... Pobra Eva, hui vas a conéixer el meu radicalisme... I m'espere el pitjor, perquè amb aquesta gent maldestra, que no ens passe res...

I res, que ho encerte. Botifarra es fa pesat del tot, malgrat l'alegria d'escoltar al banyerí més blau de fam perpetrar la jota de Banyeres, i Toni de l'Hostal li diuen que només té vint minuts. Aboca cançons que no acaba, les cabrones mosques no paren de fuetejar, no fa cap gràcia i la cosa en pa i ceba... Ens desplacem al recinte del concert i allí ens diuen que deu euros, val, però que no podem eixir fins a les dotze de la nit del recinte. Quedem flipats, no ho haviem escoltat això mai dels mais... A vore. Entrem perquè volem veure Arthur Caravan i els Pets, Gàtaca i els que aniran al final, tampoc és que... i què fem, no sopem? I llavors, en ple cabreig meu perquè veiem que eixa és una altra manera de treure peles i prou, un grupet de xicones de les vestides de negre, les accioneres, comencen a dir-nos que el sopar el podem comprar dins, que el prepara el Casal de la Vall d'Albaida i que són botifarres d'Ontinyent! Ho diuen de tal manera que m'entren ois. Botifarres d'Ontinyent..., pròva-les que t'encantaran. Estic a punt de fer la barbaritat d'assenyalar-li a una d'elles el meu entrecuix i assegurar-li que sí, que són ben bones i que si en vol tastar una de bona veritat, d'ontinyentina -denominació d'origen de Sant Rafael- però per respecte als companys em quede en l'intent. A veure. Per què per ser d'Ontinyent m'han d'agradar les llonganisses ontinyentines (molt bones per cert...). Que no ho acaben de captar els meus acompanyants tampoc? A mi, la botifarra em retorna, i si ens posem fins i folklòrics, millor la monjàvena i els pastissets de ca Moreta. Merdosos tòpics i desgraciats topicistes! Digues que ets d'Ontinyent i ja et jugen apassionat pel "Meruts festival", la música de Gàtaca, el Casal, Juan Carlos Ferrero, Lina Insa i Pere Mayor...! Cagontot quanta ignorància vestideta de patrioterisme barat i banal...!



I em quede curt. Trenta persones veient el concert magnífic de nou cançons de la gent d'Arthur Caravan... El potser millor grup de la nit, i mira tu el cas que li se fa; reomplir... Magnífic, disfrutàrem molt, però ells encara disfrutaren més sobre aquell escenari. Em va encantar la cosa... Descansem una mica a l'hora de Gàtaca, que sí, cal escoltar-los, però de lluny per assaborir-ne millor les lletres tremendes... I arriba l'hora dels Pets. Jo ja m'havia deprimit prou en veure passar pel meu costat el senyor guitarriste... No pel monyo blanc ni pel com passa el temps (que ha estat vertaderament immisericorde amb el cantant), sinó perquè al darrere li van dos americanets d'estampeta sobre els seus skaters i li solten un "papa, espera", que em va glaçar la sang. Sí, la vida és molt puta, pega moltes voltes i et du a llocs que...




I res, clar que em quede curt... Van a començar els Pets i l'organització comença a repartir senyeretes de plàstic entre els seus acòlits que, llavors sí, s'apropen al davant de tot i comencen a moure-les per rebre els senyors cantants del Camp de Tarragona... La cosa és tan descarada i infantil que m'enerva... Xe collons, i per què no les heu tretes abans! Això és per rebre als senyorets del Principat? Aquesta és la bandera només del Principat doncs, no? Perque si no les heu tretes amb la gent d'Alcoi que ha cantat ni amb els d'Ontinyent... Res. Imperialisme ben entés... Anem aviats! Què t'esperes de la catxapera del tio Eliseu encara?

Almenys el concert dels Pets em posa les piles. Feia molt que no els veia en directe i me n'alegre de l'oportunitat d'escoltar-los així. Són bons (els tècnics que els ho faciliten també), però sincerament, per més que el seu nou disc em semble el millor de tots, ja perden molt al teu davant mateix...

Una xerradeta curta en eixir que el camí és molt llarg i els carrers fan olor de brafades de claveguera. Quina llàstima, tan bé i com estan els veïns a la fresca del carrer Major, que s'han tret les cadiretes i tot...!

El certamen...



Bé sabeu que no m'agraden els concursos ni totes aquelles mandangues en què cal triar qui és el millor d'entre uns quants que s'hi presten voluntaris i que s'hi poden donar fàcilment a la manipulació. No és una excepció el certamen "internacional" de bandes de València. I encara preferiria que en aquests casos el premi es quedara en "diploma i gravat" i s'eliminara la satisfacció econòmica, per fer més neta la cosa, però, llavors, quina banda s'hi presentaria a cap certamen.

Vaig anar el divendres a veure la secció primera després de molts anys sense xafar aquella plaça de bous, ja ho sabeu, simplement per veure el meu germà dirigir. Tampoc no em va fer cap emoció com quan va debutar al Palau de la Música i tot allò. El veïa com al bon director que és, amb detalls que m'arribaren a sorprendre, això sí. Estava fent la seua feina, ben feta, i prou i res més. Així d'assèptic, Sergi? Sí, i tant. I llàstima que no vulga obrir la boca i deixar anar la caixa d'uns trons que no son meus, que qui els cremarà bé sap com fer-ho. Perquè en els gestos i les maneres de la gent ha quedat escrit algun futur potser no massa immediat, però ja segur i irreversible.

I abans de posar-nos místics, com que sabia també que una banda que es diga Blasorchester Neuenkirch-Willisau sempre sonarà millor en un palmarés que els organitzadors volen "internacional" que no una banda amb cognom "de la Ribera", anàrem a relaxar-nos, passar-ho el millor possible i veure si, una vegada més, els premis que anaven a donar-se responien a la realitat passada pel tamís subjectiu d'un servidor... I tant que disfrutàrem de la cosa. Les obres no avorriren (excepte quan arribà la banda convidada, la de Barcelona. Just l'obra que més espectació em creava des d'un principi va estar a punt d'arrencar-me algun dels meus sonors roncs), la gent de Xiva posava el seu punt d'alegria xurra, els suïssos, tòpics absoluts, animaven la cosa amb les seues banderes, el posat de iaio de la Heidi de més de quatre i un esquellot i tot... A més, l'amic Onofre Valldecabres, presentador amb motius suficients com per passar com el més avorrit dels assistents, i apitxant més de l'acostumat, feia un ús del valencià totalment colonial (ja li diré dos i dos com fan per més que ell és un manat i seguia fil per randa el credo lingüístic de la senyó Rita...). I així, entre unes coses i altres i el cul quadrat de tantes hores d'oir bona música, abeltits per la fresqueta inesperada que planava per la plaça, arriba la cosa dels premis.

I res a dir, senyora. Molt bons els suïsos. Perfecció tècnica gairebé sobrenatural. Actuaven com aquell que es posa els guants de làtex i tira de bisturí i, operant ací i allí, aconsegueix un transplantament de fetge perfecte... Però que se'n va a dormir intranquil en reflexionar que sí, que val amb un fetge, però, i l'ànima? Sabria transplantar l'ànima? No, en absolut. L'ànima la posaren els músics d'Albalat de la Ribera i, especialment, els de Getafe que acabaren tercers i fent més festa que no els primers. La gent de Xiva se n'anà trista, i en certa manera molt despagada. Duien en la seua majoria unes samarretes carabassa on es podia llegir una cosa com "Paco, te prometo que asistiré al próximo ensayo"... Vaig escoltar a un d'aquells samarretistes dir que havien fet mal de posar-se-la, perquè deia ben a les clares perquè havien estat eliminats dels premis, falta d'interés...

La premsa valenciana ha destacat el segon lloc d'Albalat com si havera estat el primer, ves per on, i Saül apareix entrevistat ací i allí. Com ens va dir un senyor de la banda de Cullera que es mirava la cosa sense parar de xerrar tota la nit amb el veí, va camí de convertir-se en un gran director. Això és justament el que jo vull i esperava...

La puntuació final:
- Blasorchester Neuenkirch-Willisau, dirigida per Hervé Grélat - 326,5 punts.
Interpretaren "Asgard", de Teo Aparicio Barberán, com a obra lliure.
- Ateneu Musical i Cultural de Albalat de la Ribera, dirigida per Saül Gómez i Soler - 324,5 punts, (cada punt de diferència amb la primera té un valor de 2000 euros segons el premi, per això deia abans allò dels diners...). Com a obra lliure interpretaren "Wait of the World", d' Stephen Melillo
- Banda de Música de Getafe, dirigida per Francisco Aguado Martí - 321,5 puntos. A tall d'obra lliure elegiren "Soleriana", de Carles Suriñach.

L'obra obligada per a tothom fou "Chamber Symphony nº1", de José Suñer. S'animava al final.

...




Anècdotes? Totes.... Em quede amb el bonegó immens que vaig fer a un senyoret que fumava un puret i em venia a mi el seu fumet fins que..., i amb la roba estranya que duia el director de Xiva (pobre, quina calor passaria...), i amb el riure pel destrellat dels suïsos de triar com a pas-doble de presentació "El gato montés"..., tantes hores donen per a molt i massa...

Ara, espere que el meu germà valore de manera positiva i efectiva la idea de les vacances...

divendres, 10 / juliol / 2009

Mort a Iruña...

Els Sant Fermins d'Iruña no són una festa. En absolut. Són moltíssim més que això. Són una passió extrema que no es pot explicar si no ho has aprés de menut i no ho has viscut mai allí mateix. Hi ha molta vida i passió, però també hi ha la contrapartida del dolor i el risc. Fins i tot hi ha la sublimació màxima, que és la mort.

D'ací que els qui ens estimem aquells carrers i aquella màgia, ens toque de prop la mort d'algú dels qui festegen els braus.

Aqueix risc, però, no està exempt de tantes i tantes festes mundanes, especialment a casa nostra i amb semblants animals. A tot arreu, el tòtem gegant, el bou exaltat, ens mira i ens és amenaça. És la nostra inconsciència festiva la que el crida i provoca. És el nostre instint callat però animal el qui vol arriscar-se, el que queda enxisat per la por, el qui vol superar-la...

De vegades la mort taca i borra la festa. A Iruña, la festa és tanta i tant ampla, i mediàtica també, que aqueixa mort que ha hagut hui pesarà en els ànims, però la festa, la Festa, seguirà topant amb tot el qui la vulga amansir.

Per això és com és i per això es fa, per més que els calimotxos, les samarretes del Kukutxumusu i la televisió mundial ens vulguen vendre altra cosa diferent...

Certamen...


Bo.

Xarrava jo amb el meu germà, aquesta setmana i amb ocasió de batejar una nova marxa mora de les seues (esplèndida), i li deia que no, que es desenganyara. Que jo no sóc fan seu (que sí, que també), sinó admirador de la seua música.

Entenguem-nos.

M'estime molt la música dels Moros i Cristians. És la que ha sabut generar la gent de la meua terra en sentit estricte, i la que ens fa moure (literalment) quan l'escoltem.

No sóc partidari de les bajanades pel que fa a aquestes modalitats musicals nostres, i he crescut entre l'aprenentatge de les novetats i l'admiració absoluta pels clàssics. Perquè, a més, els clàssics havien estat (amb dues excepcions marcades) sempre grans persones.

Ara arriba una nova fornada i trastoca sense trastocar. Fa fer un o dos passos avant, i això m'encanta. I molt després apareix una novella generació, molt jove, on està el meu germà i alguns dels seus amics compositors. Alguns d'ells, molt pocs, junt a Saül, han sabut agafar la torxa i apujar-la, senzillament, admirablement i tot. I per això sóc fan de les obres, perquè fan créixer el gènere i la festa. I això és tot. I això és moltíssim.


Ara bé. Queda eixe "que sí, que també". Com no vaig a ser seguidor fidel de les coses que fa el meu germà? Perquè sóc així. Massa sé que ell no segueix massa cosa de les tantes que jo faig (per no dir no res?), però és que el món és com és i les persones estem fetes d'una manera o d'altra. I nosaltres estem fets així. Ell proposa i jo m'aboque. I així és com col·laborem i tot (dos noms i una idea de vers només en una setmana). I més si puguérem. Si coincidírem.

Potser té massa feina. Segurament s'agafa massa feina. Potser ens les agafem sense pensar-ho massa, com una mena de pensar que si no, ens acabem. I no és així. Després d'un any tan dur, ara mereix descansar. Ho mereixem, i no ens deixen. No ens deixem.

Sé positivament que serà negatiu i no ho farà. Serem, doncs, negatius.


Hui, però, ell té l'últim embolat de l'any.

És el més jove dels directors de banda que hui es presenten, a la plaça de Bous de València, a la secció primera del famós certamen de bandes.

Dirigeix la banda d'Albalat de la Ribera.

Sé que està passant-ho mal.

Però també sé que ha donat tot el que pot per tirar avant la cosa. Ha treballat més que de valent i mereix molt i més. Ciència i paciència en quantitats enormes, i motivació, i responsabilitat, poc pragmatisme (això sí) i massa donar-se a tot i a tots. Marca de família.

No sé com anirà la cosa, i en veritat no m'importa. Ja m'agradaria a mi cantar-vos prompte les flors i violes que poden créixer entre els lloreres. El que vull, i ho vull de veritat, és que s'acabe tot perquè puga descansar. Però com que sé que en això és com jo, que pensa que descansar és canviar de faena, aviats anem. Els dos.


Hui tinc moltes coses per distreure'm d'aquesta canícula, per acudir i admirar, per divertir-me. Però trobe cas de força major estar present en la plaça de bous aquella.

Si no vaig no passa res, i potser seria cosa de no anar i desemboiregar-me. Veus?

Però llavors, jo no seria jo i no em reconeixeria on acudira.

Seran centenars els qui aplaudisquen, però estic segur que el meu germà trobaria a faltar el meu aplaudiment entre ells.

Així que res, que cama i fem via.

I ben contents. I orgullosos. No cal dir-ho.

A la fi, el meu aplaudiment és important.

És senyal d'estima.


Amb tota la meua estima. Molta sort!

Les Festes d'Hivern d'Ibi són ja d'interés (turístic, que ja ho eren i molt...!)


Me n'assabente que les "Festes d'Hivern" d'Ibi, varen rebre ahir la distinció d'interés autonòmic. I d'això, en faig festa grossa! Unes festes fa uns anys tan poc valorades, avergonyides i vergonyants per a bona part de la població, han arribat a desfer eixe camí i s'han guanyat el respecte que mereixen. Són, sense cap mena de dubte, les més importants festes de Folls de tot el nostre país, de dalt a baix. Les carreres, les danses, els tapats, els enfarinats, l'oposició, els coets, la farina, els amantats, les bromes, els tants personatges, l'impressionant Ball del Virrei... Tot és tant i tant bonic...


Per això, a la meua estimada i folla gent d'Ibi, moltes felicitats i per molts anys!

Adéu Vilaweb...


Em parlen de projectes de futur preciosos, de renovació, de possibilitats... Però atenent al que he atés en els darrers anys, tot em sembla cant de serena de la mar i aigua en cistell. Ni el sant de més lluny fa més miracles ni la gent canvia de hui a demà. Si he tingut mal servei quan la cosa ha estat senzilla, no millorarà quan cresca i vulga donar ombra.

Una entitat que només t'accepta la baixa no quan ho demanes sinó quan tornes el rebut anual, no em sembla de confiança. Aleshores prou. Santsacabat... Si algú em tenia enllaçat a través del blog "Esclafamuntanyes", que faça el favor d'oblidar-se'n.

Recança? Poca. La gent, que és el que paga la pena en estos casos, et demostra com és amb els seus passos... I que quede clar. Això, així, no és fer país. És fer empresa.
Almenys, i això sí cal agrair-ho, queden els amics.

Res a dir, res més faltaria, de la gent de Vilaweb Ontinyent. Ans al contrari. Ànims i que retrobeu el camí que poc a poc ha anat esborrant-se...

dimecres, 8 / juliol / 2009

Ara va i és per diners...




Els polítics són tant poc demòcrates i nosaltres som tan messells que ells perboquen barbaritats i nosaltres seguim pastant.

Que no ha soltat la senyora de Cospedal, secretària general del PP que si "Camps fuese condenado lo seria como mucho con 2.000 euros".

Vaja, és la quantitat d'allò furtat o rebut de mala manera el que importa i no el fet de rebre o furtar. No senyor. Clar i net. Si fos condemnat seria lladre, i com a lladre, posen els diners que posen com a indemnització, cal que dimitisca com a President de la Generalitat Valenciana i isca del món de la política.

D'altra manera, de qualsevol altra manera, s'haurà acabat aquest joc que es porten els uns i els altres.

Salvem la Valleta

Salvem la Valleta
Els qui venerem la Mare Mariola ho tenim com a obligació filial

No als parcs eòlics destructius i inútils (excepte per les butxaques dels de sempre)