Trenta...



Mon pare, Noemí i jo mateix (i ma mare a la càmera) li presentem Saül al nostre besavi Pantaleón a Fuertescusa (Conca), ja fa.... trenta anys!



Caldria, abans de res, explicar alguna cosa... Perquè sinó, resultarà del tot tòpica la felicitació cap el meu germà en el dia del seu trenta aniversari. Perquè si alguna cosa és repetida en aquest espai nostre és això mateix, l'estima que servem pels nostres germans, i el topicisme igual els pot arribar a fartar i embafar a ells mateixos. I el que m'agradaria explicar és això que he dit de sempre, ells dos, Saül i Noemí, són dos dels millors regals que m'ha fet aquesta vida tan plena i satisfactòria que visc, perquè amb ells i amb totes les coses precioses que m'estan passant darrerament, no hi ha cap dubte, plena i satisfactòria...

Tothom té germans, i tothom sap de la relació que amb ells pot tenir, per això és fàcil d'entendre'm l'estima. Però és que això que jo sent pels meus germans va més enllà. Noemí m'acompanya de sempre, des que vaig anar descobrint el món ella ha vingut amb mi, descobrint-lo ensems i descobrint-me'l. Saül va ser un autèntic regal d'infantesa, el millor que podíem rebre, el "desitjat"... Me l'he criat jo, com aquell que diu... No trobareu xiquet més dolç i alegre..., i això no és deveres, que el seu fillol, el fill de Noemí, li segueix els passos... Jo m'he abocat sempre, tal i com li vaig prometre un dimecres que coincideix en dígits ara fa trenta anys... trenta anys... Porte tota la setmana pegant-li voltes, trenta anys... Bé ho vaig dir, la depressió serà per a Noemí i per a mi, com ens estem fent de majors sent que "el xic" ja en fa trenta.... Trenta preciosos anys que li han donat fruits meravellosos que nosaltres compartim i aplaudim... Però no anem amb l'obra, que a mi això em molesta i tot... Em molesta que la gent, tan famós com se'ns ha fet el xiquet, veja només la meravella que fa. Perquè quedant-se ací, potser es perden com és d'extraordinàriament gran la persona... Perquè no puc dubtar-ho, s'ha fet un home preciós... Ja sabeu, el meu orgull... Ja m'agradaria a mi, com a germà major, quedar-me amb la part dolenta, aqueixa salut que me'l martiritza. Bé saben a casa que preferiria passar-ho jo mal i no ell, i no és cap metàfora ni exageració açò, la meua passió per ells és de "hooligan"...

Però el millor de tot és recordar l'escalfor de la infantesa, cada vegada, per exemple, que per afirmar alguna cosa sempre recurria al "a que sí, tete?", per, quan eixa escalfor va pujant-te, anar pensant en el futur... I sé que el seu futur serà ample, perquè ell és assenyat, i amable, perquè així s'ho mereix, constant, feiner i noble com és... I en eixe volar tan gran que li desitge, bé sap ell que, quan ho necessite, quan vulga, ací té al seu tete per qualsevol cosa que calga. Siga per descansar o per prendre embranzida, ha tingut trenta anys el meu braç al seu servei, i encara els que calguen.

Moltes felicitats, germanet.

T'estime.

Mambrú...

I com que el duc famós de Malbrough va nàixer el mateix dia que el meu germà, em permeteu que li la cante, la cançoneta famosa, en record de quan, de xiquet, tantes i tan boniques li'n cantava...

Mariana Pineda...

Potser és la cançó que em va despertar la consciència social.... junt a aquella sèrie magnífica. I cada vint-i-sis de maig, el dia tant trist a Granada però per a mi de tanta alegria, vull recordar-la...

Això de no tindre internet...

Hui, en no tenir internet a prop, em quedaré sense veure la segona semifinal d'Eurovisió.... De la primera, em quede amb una sorpresa que ara vos passe, la cançó albanesa...

Estimada i tremosa senyora duquesa de Ferrara...

Estimada amiga Lucrècia Borja.

Vulgueu rebre les meues més sentides condolències davant el terratrèmol que ha fet estremir el vostre cos ert i calm, que han acabat amb la riquesa patrimonial del vostre voltant temporal i espacial. Em dol moltíssim tot allò tan bell que s'ha perdut, especialment plore les víctimes humanes... I em fa por el cas...

I em fa por el cas perquè a casa nostra, i en qualsevol moment, un tremir de la terra pot trencar també els nostres esforços, les nostres meravelles, idees de futur, joies compartides..., coses tan bàsiques per quotidianes que ara no enyorem en absolut, que les vivim i tal i com som -bé ho sabeu, senyora-  perquè només acostumem a enyorar-les en ser que ens falten.

Veig com cauen les pedres al vostre redor, i em preocupa molt la pobra gent que en un no res tot ho ha perdut. No m'agradaria gens trobar-me en la seua situació. Perquè el patrimoni cultural pot reconstruir-se (algun dia), però les cases, els treballs, els vehicles, els....

I el pitjor de tot és que, per més que clamen, saben bé que els polítics que ara els visiten amb cara falsament compungida i prometen, res no faran en girar el cantó. Tot quedarà en això, en benedicció papal i prou. L'exemple de com s'ha tractat a les gents de L'Aquila, que fa poc temps patiren d'igual manera i que es troben del tot abandonats, deixa ben a les clares com van a tractar-los a ells. I el com s'ha tractat a la gent de Lorca és mostra de com se'ns tractaria a nosaltres...

Eurovi... ja!

M'ho disculpareu. Un eurofriqui convençut com jo, tan enredrat amb tant cordell, i encara no vos havia parlat d'un festival de 2012 que s'hi celebra HUIIIII !!!!! Que si ens encantem, ni vos el citem, el pobre, allà arraconat vora el Caspi, a l'Azerbaijan.... Acaberem aprenent geografia i tot, amb aquestes manies nostres... Mentre siguen aquells països caucàsics els qui, per promocionar la seua antiquíssima modernitat, vagen pagant factures d'escenaris i seus vitriòliques... El problema és que igual li toca, ja és curiós, a la senyora Espanya organitzar a l'any que ve... Dècades feia que no duien una bona cançó i enguany, els espànyics n'han duta una d'aquelles que es recordaran quede com quede, perquè és preciosa. La sort que tindran és que guanyarà Suècia, amb una cantant que sembla que s'haja fumat alguna cosa abans d'eixir a les taules.... 

Hui a les 9, primera semifinal. A vore si demà podem dir-vos alguna cosa. I per favor, no vos perdeu l'actuació de les iaies russes. Promet ser també memorable...

Estimada Tia Mila...

Hui fa dèsset anys que va morir la Tia Mila... i el seu record encara rebrota estima en molta gent, i als qui l'estimàrem més, ens inspira. Jo veig molt d'ella en tants llocs dels nostres, en aquesta obra del seu nebot menut, per exemple...

Presentació poètica...

Aterre el passat divendres a la presentació del poemari "Envers", de l'amic Josep Antoni Alfonso, amb qui vaig compartir tants mesos aquella malaltia Crònica que tants ontinyentins teníem... Aquestes coses solen interessar-me tan poc que ni tant sols havia entrat a la biblioteca de Sant Josep d'Ontinyent..., tan original com poc pràctica, la supose torradora de pollastres a l'estiu o consumidora àvida d'aires condicionats... Bo, la cosa és que començaren tard perquè tarda en arribar l'editor, Germania... Supose que no serà perquè l'Ajuntament d'Ontinyent encara no ha ficat cap cartell on pose "Avinguda de Manuel Sanchis Guarner"...

Parla Ximo Urenya tot presentant llibre novell i autor nou, parla un Pep emocionat, oïm ben oïts versos diversos i es forma la cua mare per rebre signatura autorial en ser que pagues els deu euros de rigor...I nosaltres, mentre la família rep la constància de la presència llur, esperem fora, que segur que som els últims...

I això és bo, perquè parlem amb els uns i els altres, i parlem, ves per on, de poesia, de quanta poca poesia es fa a la vall, de com estan de desconnectats els poetes i desconegudes les formes de conéixer-se sempre que no passen per la mà d'aquella capelleta, o d'aquella altra. El fet de trobar-me amb amants de la poesia, amb poetes, amb gent que ha provat d'organitzar trobades i que acaba estavellant-se contra els polítics egòlatres i els funcionaris interessats, els mateixos funcionaris que tallen com volen, aquells que pensen que hi ha ja institucions culturals comarcals que podrien, els qui saben que les institucions culturals no poden, més que res per les persones, que no...., els qui fan i fan però només per veure si l'aigua mou el seu molí.... Tot va ser positiu, perquè vaig aprendre molt. I entre les coses que he aprés és que poc cas se li pot fer a una persona que diu en veu alta que faça el favor de callar perquè si no ell no pot fer publicitat de la seua empresa... I que si volem que es faça alguna cosa per la poesia d'aquesta comarca, caldrà que alguns dels qui allí ens trobàrem, ens arromanguem les mànegues i comencem a treballar.

Del llibre, en llegir-lo, ja vos diré la meua opinió...

... I que visca Donna Summer!

Del poble del costat...

Ara que tinc cinc minuts, puc contar-vos el que va passar l'altre dia, quan ens apropàrem a Albaida per a rodar el capítol aquell de la sèrie "el poble del costat", de Canal 9... No m'ho havera esperat mai, jo, més que res perquè no tinc ni idea del programa -mai no l'he vist- i tampoc mai de la vida no se m'ocorriria atacar Albaida ni defendre Ontinyent, igual com tampoc defendre Albaida ni atacar Ontinyent... Però no sé, suposava que la "sàvia" que representaria Albaida, Maria Josep Garcia, no podria queixar-se massa dels ontinyentins, només que quan va a Ontinyent, no troba on aparcar... I jo, què vaig a dir de dolent dels albaidins si ma mare va nàixer a la Placeta de l'Ereta i jo hi he viscut moments preciosos i inoblidables en aquella "ciutat"...

La proposta que fóra un servidor el "savi" ontinyentí vingué de la mateixa Maria Josep, i encara no sé per què vaig dir que sí, que damunt sé que se'm mirarà amb lupa..., i més quan vaig saber de què anava la cosa... de campanes i de gegants! Justament!, i ja tens els meus més íntims partint-se del riure no amb mi sinó de mi... justament, xe! Bo, anem avant i toquem ferro. Que si fos necessari, encara em sé els balls i els vols... Rodes per on rodes...

La primera cosa curiosa, el lloc, un banquet de posa i treu al Pati d'Armes del Palau... bo, què dir sinó que vaig flipar.... Arribar, dues besades i assegurar que d'odi entre els dos pobles, cap. Ara bé, en començar a rascar vàrem fer un bon muntó de dites, pegues, travetes i distraccions. Jo, seriós, vaig insistir en el fet de la Guerra de les Fires (1657-1677) i la crema de Benissoda (1675) com a fet d'inici de l'antiga mania, i Maria Josep es posava més en temes secundaris, com quins dolcets són els millors o quina és la capital de la Vall. Albaida sempre ha tirat, per la seua situació i manutenció, cap al seu marquesat, era precís. El militaríssim i nobiliari Ontinyent mirava el seu terme, i amb molt reüll a Villena i els castellans... Ontinyent tenia poder militar i cap força política, en ser el seu senyor fora i amo de molt i de massa, i Albaida tenia possibilitats de maniobra en el polític en tindre enllà mateix al seu senyor marqués. Que val, seria com el de Carabàs del conte, però que sabia imposar-se... A partir d'ací, tots sabem com som uns i altres, meruts i morquers, com Albaida abraça els seus que pugen i Ontinyent prova a afonar-los en una capelleta més... La llàstima és que no tastarem les pastetes, no.... La propera, les duré jo.

Vaig fer molt bé de baixar, perquè entre la gent que rodava vaig retrobar una persona, el senyor Morrió, amb qui no parlava des de fa anys. En contar-me ell alguns ets i uts, vaig comprendre molt, i em va satisfer més el poder participar en xorradelles d'aquestes que només poden fer mal als observadors més aiatolàs i talibans. Com que l'ambient general és el de la conya televisiva, millor deixar anar alguna veritat reflexiva, com que no tenim comunicació entre els pobles, que tenim 3 exocapitals a la Vall, etc...

I ara un dels acudits. Diu Maria Josep que també hi ha influència religiosa d'Albaida a Ontinyent... perquè el rector actual és d'allí. Jo retruque que això és circumstancial, perquè n'han hagut dels dos pobles a un lloc i a l'altre, que el 1815 un rector ontinyentí dugué els Gegants a Albaida. I ... En tres dimarts ho escoltareu tot...

I ara, una marxa mora, xe...

Hui és l'aniversari de Gustavo Pascual. La millor felicitació sempre és escoltar la música del mestre perquè eixa felicitació es converteix en un regal per a tots. Així, una de les nostres marxes mores preferides, el Ball del Moret o Un moret plorant.

Amb vosaltres, la Unió Musical Contestana dirigida per Mario Roig al Palau de Cocentaina.

Desert...

Una flama, de nou....

I un nou cicle d'esport i de pau. I jo, que encara em crec allò de la treva olímpica i el significat antic del tot plegat més nou, admire encara el teatret que s'hi celebra allà, a la mare Olímpia. Té molta gràcia la cosa... El camí cap a Londres s'enceta amb l'harmonia encisadora del mot grec. Ací el teniu, per si voleu compartir el moment d'il·lusió fugisera que l'encesa de la flama suposa.

Au, vinga... amunt!

Impagable...

La nostra desgràcia arribarà a ser bíblica.

Felicitats, senyor Llach...

L'home va camí a la seua Ítaca, com provem de fer tots els qui ens tenim per admiradors de la seua obra, cadascú la nostra Ítaca, és clar... I hui li toca a ell el port d'un nou seu aniversari. Doncs això, que moltes felicitats i nosaltres, a la melodia, a la lletra, al dir...

Per això, tres cançons, perquè els qui tant ens estimem la persona pel seu treball i actitud, puguem felicitar-nos també...

Olé, olé, holanda ya se ve...

Què farem nosaltres, pastorets com som, sinó esperar que el nou rei d'Orient (antic Mercat Comú i decadent Unió Europea ara) que els nostres malveïns gabatxos s'han triat, ens siga més benevolent i convença l'Angeleta i el Caganer perquè tornen al senderi i deixen de voler desgovernar-nos com fins ara ho han fet...

Però a poc, hem arribat a rabadans, i bé coneixem que seguirem igual malgrat l'amo nou. Per si de cas, li cantarem i farem palmes, no fos cosa. Però ca!, tot anirà com ha anat sempre. És a dir, a pitjor...

Només em sap mal per la Bruni...

I així pren...

A casa meua, aquesta cançó que molts voldrien d'adéu és una cançó d'estima quan algú assoleix una fita vital, o de fins a després si hi ha cap allunyament, d'aquells de no res o el darrer i final... Entenc perfectament que tanta gent ploràs ahir a l'estadi.

No cap qualsevol. Un heroi cert, un clar mite modern, d'aquells que tant ens falten: de nou, moltes gràcies, senyor Guardiola...

Estimat Al-Àzraq...

M'és ben curiós, Muhammad.

Ahui, he llegit més sobre tu del que mai no hauria imaginat que hi hagués escrit. Ací, allà i més lluny encara, hi ha gent que s'interessa per tu i pels teus, fins i tot acabe d'acabar la llegida d'un llibre d'aquells que manem als soferts estudiants que et fitava de lluny, perquè s'hi centra més aviat en la desgràcia dels teus descendents moriscos...

He acabat per llegir sobre la teua mentida, potificiacions històriques, dissertacions marejades i senzilleses atàviques. Ja veus quanta cosa hi ha escrita sobre la teua ombra, però mai no sobre tu. Tu segueixes sent això mateix, ombra traçada en l'aire. 

Jo et sé cert, perquè sense tu, el meu heroi infantil, el moro que tot ho podia i tot ho feia en les rondalles dels meus estimats tios... com conformaria l'amor que tinc per aquesta terra tan aspra, deixada a la mercé de l'espígol, i el romaní -més escàs cada jornada-... Ara em diran que cal enderrocar els temples. Jo no podria, que preferisc contribuir a la seua reconstrucció... Necessite i sé que necessitem dels mites per bastir més que siga un país normal i nostre. Vençut si voleu, i colonial, però encara propi d'algú. Se'ns imposen mites parcials i destarifadors i no trobe cap ànima sensible que clame entre les columnes que no hi ha per sostenir el nostre cel. Hi ha, això sí, i prepotent, el zel de barrejar-nos, de confondre'ns, bé ho sabeu, de disoldre'ns encara entre marors que van des de la desmemòria a la negació de cap memòria que no siga la imposada, la recent, la que no emparra ni el despús-ahir...

Sé que no existires. I si ho feres, et se acovardidor Aladrach d'un enfebrat en Jaume I, vell i temerós però de la pròpia fama, novel·lador en extrem perquè sabia que sense tu, després de tanta conquesta, el seu anar vivint no es sostenia. Car tant valent ets com més saps véncer un enemic tant o més valent que no fores tu...

Els ulls? Ves a saber, la convenció els vol blaus, d'ací els blavets, i la glòria blavosa de cel i d'aigua i mar que corona el cabdill diferent, qui destaca, qui dirigeix, i a qui cal inventar un déu per deixar-lo fóra de l'òrbita de la regeneració de qualsevol batallada de revolta... Abrace jo la llegenda, des de -és ben clar- la coneixença exacta de la relativitat, de la nul·la certesa, però també de la realitat amorosa amb què em contaven i què em contaven. De la necessitat estricta de la teua figura alçant-se sobre la Font Freda per defendre la memòria del teu Ibn Bassal, perseguit pels rocams cristians que li plouen en amenaça eternal. Passejar Mariola i saber-te proper a cada font i barrancada, senyor dels Castells d'Agres, Perputxent i Alcalà que segurament ni imaginares... I la mort, potser ahui en batalla terrible i documentada, potser en altres tantes que, com tants herois de veritable veritat, venceres després de mort... Senyor de Benicadells i Benicadell mateix: jo t'estime i t'espere, entre els textos de Joan Valls i representació de titelles, a tall de dominador d'una Arguira tant somniada per mi com també tècnicament inapreciable per no ningú més. En cada Capità Moro, en cada Moro Bo de les llegendes, i en les Covetes, i a l'aura aquella matinal que guarda la Marina en despertar-se sobre el cel. En les tantes coses que apuntales i que m'agradaria que la meua gent, i nostra, no oblidara... Tant de bo recordar-te comunament, de tant en tant, per refer el llegendari de la quotidianitat, l'autoconeixença i el pensament impensat d'un futur que ens definisca, junts... En cada marxa mora que et recorde, al wazir preuat, ullal i deu d'una aigua que, de tan fresca, volem compartir tot just ix de la terra....

No són bons temps, no...

Aqueixa mandra, astènia primaveral o com es diga que es vulga dir, se m'ha enramat per les cames i ha fet fonda dels meus pulmons en forma de mucositat ofegadora. Vaig esperitat per casa, amb mil feines que fer però cap d'elles urgent pel que sembla, perquè ni n'afronte ni n'acabe cap. Eixir al carrer és una muralla. Parlar amb algú, una impossibilitat. Repasse les xarxes socials i les abomine. Què direm de la premsa de hui, i d'ahir, i de demà... Els veïns bramen a l'escala, millor això que no que el de sota mateix es pose a destrossar-nos amb l'orgue, com acostuma en ser que som a casa... Veus les possibilitats per fugir i no hi ha res que t'apanye... Hi ha des de les coses manides a les manipul·lades políticament. Cap d'elles t'atreu ni et motiva. Mires enllà i els núvols avancen per la serra, i igual a la vesprada encara plou i tot. Tusses inútilment perquè els esputs ja no t'eixen, no tens força. I acabes preguntant-te massa per a quès.... 

Ara en apagar-se la rentadora, estendrem la roba. Escurarem per fer alguna cosa de profit, i encara baixarem per comprar un llibret estúpid que tenim encomanat i passarem per alguna tenda per comprar aigua, que ens en falta... 

Dissabte, i diumenge després, i després feina. (i encara com...).

Llum, calor i fred....

Duc una vida tant poc meua que, fa no res, en provar a eixir al pati de l'institut per una guàrdia d'aquelles que ens fan fer (mer porter de discoteca em sent llavors), em va tocar seure a un banc. No suportava l'aire lliure, el sol preciós, el cel tan blau, recerat com estic a casa meua i contra mi continuadament....

El maldecap es va engrandir amb els dos dies extres de grip enllitadora obsequi de la imprevisió del meu metge de capçalera, que es disculpà el tercer dia tot i canviant-me la medicació. Per això, no vaig poder estar-me'n de pujar a recuperar-me una mica a una de les festetes catòliques anti dia del treballador que tant van florir en algunes èpoques a la nostra comarcalia i de les que tan poquetes en queden... 

Pujar a l'ermita de Sant Antoni Abat i la Mare de Déu de la Llum d'Alfafara sempre és un privilegi. El sol badava les pedres i em recremava la pell i el descabell, fins que qualsevol nuvolet m'alegrava l'estada just que arribava a aterrir-me del fred com només sap fer-ho el maig més novell. Jo allí, assegut a l'àmpit corregut de pedra de l'atri, tot contemplant la mare Mariola embadalit, mentre no feia massa cas del traginar ofegant de la tanta gent que venia en romeria cotxera... La festa, molt bé, senzillíssima, que no cal més que recordar-la i fer-la... Una sort trobar conversa amb Salva i Bea, i Salveta, i amb Jorge i Glòria, quina gràcia de xiquets que tenen, xe!

Una processó impagable entre cotxes que encara fan més estret el camí reverencial, l'esquivament d'un de molt mal aparcat que m'impedia d'anar-me'n, i un adéu apressat, gairebé a la francesa, perquè s'havia fet molt tard, hi havia "dinar familiar" i estava jo no en massa bones condicions per a res. No sé si la sessió de pseudo-tranquil·litat em va ajudar massa. Supose que sí, perquè almenys vaig poder omplir el cos de bells paisatges i bona oloreta a romaní...

El mes de maig del nostre calendari...

Calla! No veges el xou que hem tingut entre uns ordinadors i els altres, uns correus, uns horaris, un no trobar-se... I entre unes coses i altres, constatar que hem errat en no publicar a temps ni com calia el nostre (nostre de Photofinish, Can Carrasca i vosaltres) Calendari Digital de Festes de la Vall d'Albaida en el mes d'abril... Si encara no sabem com hem fet el de maig... Bo, en un no res, penjarem els mesos d'abril i de maig en la façana dreta de l'oratori, i ara mateix, vos fem arribar la imatge que figura el mes de maig i a hora, només amb un dia de retard... 

Disculpeu-nos, però quan venen mal donades...

Feliç dia del Treball de Sant Josep l'Ornitorrinc

El que l'església no va aconseguir, ara ho aconseguiran els hereus de Walt Disney...

Hui és el dia del Treball. Felicitats companyes treballadores. Felicitats companys treballadors. Ànim pels tantes i tants que busqueu treball... Un dia de reivindicació més que no d'orgull que en arribar els maigs ("Ya estamos a treinta de abril cumplido, alegraos damas, que mayo ha venido...") reclama en tot el món la dignitat per l'ofici. Una dignitat que en els països de façana comunista va arribar a ser festa major, i per tant a combatre pels països capitalistes.

Una de les entitats mundials més beligerants contra el dia del Treball va ser, sense cap mena de dubte, l'Església Catòlica. Però clar, vistes les coses com anaven, ara no serien ni un terç del subtils que foren, provaren a apropiar-se el dia tot dedicant-lo a la faceta obrera del pare putatiu de Jesucrist, Josep de Natzaret. Així, en plena guerra freda, el 1955, Píus XII proclamà aquest sant patró del dia, l'home, que veges tu per on, també ha acabat sent patró contra els dubtes i la ideologia comunista...

Però res, el Dia Internacional dels Treballadors no ha patit merma per eixe cantó, fins enguany... Que si fem cas al Disney Channel, hui és el Dia de l'Ornitorrinc...

Bon dia han triat, sí...Hui, els negociants americans volen que els nostres nanos homenatgen una figura carismàtica de la televisió actual, l'agent P, Perry l'Ornitorrinc, un personatge de la fantàstica (per altra banda) sèrie "Phineas & Ferb" que produeixen i emeten a can Disney. Tindrà més èxit aquesta iniciativa que les pregàries obreristes eclesials i encara perillarà la cosa treballística? Ja se sap com és de llarga la mà d'aquesta companyia.. No haver-ho pensat cap govern americà dels 60 i 70...

Molt agraïts senyor Guardiola...

Hem estat molts dies sense poder entrar-hi per casa nostra, que les obres a l'oratori han estat urgents i inesperades. Ni temps per agafar l'imprescindible si és que volíem salvar els mobles sent, com era, que les sequies no engolien i la pluja avisava que venia....

Però tornem. Ens tocarà eixugar bona part del terra, però  ho fem amb gana i a fi de bé.

I abans de tot, i entre tantes coses com han succeït en aquest temps, ens permetreu que hi dediquem un espai urgent d'agraïment a un mercenari dels bons (quede clar que és bo si és dels nostres) que ara plega del seu treball i de la gran mentida que ha muntat i que ens ha encomanat anímicament fins a límits insospitables.

Ara, es demostra que tal i tal, i que tot és només un nou bluf, que és el que correspon a la teoria de l'anar anant i la seua realitat irremeiable, però no importa: han hagut moments que justifiquen qualsevol injustificació d'aquest ara que ens arrossega. Si està buit l'home, que aprofite i vaja omplint-se. Res no ens agradaria a nosaltres més que això per a nosaltres mateixos, omplir-nos.

Siga com vulla, senyor Guardiola, bon vent i ample horitzó, i de nou gràcies pel miratge, per ensenyar-nos a volar a tres pams per damunt de la realitat i a eternitats de la mediocritat.

Gloriós Sant Jordi...

Només una cosa més bonica que estimar i regalar rosa i llibre... Que t'estimen i et regalen llibre i rosa.

Ací teniu la rosa que hem rebut. Meravellosa... I el llibre? El catàleg de l'exposició dels 50 anys del "Nosaltres, els valencians" de Joan Fuster.

No cap en mi. I això què sóc ample...