Bo.
Xarrava jo amb el meu germà, aquesta setmana i amb ocasió de batejar una nova marxa mora de les seues (esplèndida), i li deia que no, que es desenganyara. Que jo no sóc fan seu (que sí, que també), sinó admirador de la seua música.
Entenguem-nos.
M'estime molt la música dels Moros i Cristians. És la que ha sabut generar la gent de la meua terra en sentit estricte, i la que ens fa moure (literalment) quan l'escoltem.
No sóc partidari de les bajanades pel que fa a aquestes modalitats musicals nostres, i he crescut entre l'aprenentatge de les novetats i l'admiració absoluta pels clàssics. Perquè, a més, els clàssics havien estat (amb dues excepcions marcades) sempre grans persones.
Ara arriba una nova fornada i trastoca sense trastocar. Fa fer un o dos passos avant, i això m'encanta. I molt després apareix una novella generació, molt jove, on està el meu germà i alguns dels seus amics compositors. Alguns d'ells, molt pocs, junt a Saül, han sabut agafar la torxa i apujar-la, senzillament, admirablement i tot. I per això sóc fan de les obres, perquè fan créixer el gènere i la festa. I això és tot. I això és moltíssim.
Ara bé. Queda eixe "que sí, que també". Com no vaig a ser seguidor fidel de les coses que fa el meu germà? Perquè sóc així. Massa sé que ell no segueix massa cosa de les tantes que jo faig (per no dir no res?), però és que el món és com és i les persones estem fetes d'una manera o d'altra. I nosaltres estem fets així. Ell proposa i jo m'aboque. I així és com col·laborem i tot (dos noms i una idea de vers només en una setmana). I més si puguérem. Si coincidírem.
Potser té massa feina. Segurament s'agafa massa feina. Potser ens les agafem sense pensar-ho massa, com una mena de pensar que si no, ens acabem. I no és així. Després d'un any tan dur, ara mereix descansar. Ho mereixem, i no ens deixen. No ens deixem.
Sé positivament que serà negatiu i no ho farà. Serem, doncs, negatius.
Hui, però, ell té l'últim embolat de l'any.
És el més jove dels directors de banda que hui es presenten, a la plaça de Bous de València, a la secció primera del famós certamen de bandes.
Dirigeix la banda d'Albalat de la Ribera.
Sé que està passant-ho mal.
Però també sé que ha donat tot el que pot per tirar avant la cosa. Ha treballat més que de valent i mereix molt i més. Ciència i paciència en quantitats enormes, i motivació, i responsabilitat, poc pragmatisme (això sí) i massa donar-se a tot i a tots. Marca de família.
No sé com anirà la cosa, i en veritat no m'importa. Ja m'agradaria a mi cantar-vos prompte les flors i violes que poden créixer entre els lloreres. El que vull, i ho vull de veritat, és que s'acabe tot perquè puga descansar. Però com que sé que en això és com jo, que pensa que descansar és canviar de faena, aviats anem. Els dos.
Hui tinc moltes coses per distreure'm d'aquesta canícula, per acudir i admirar, per divertir-me. Però trobe cas de força major estar present en la plaça de bous aquella.
Si no vaig no passa res, i potser seria cosa de no anar i desemboiregar-me. Veus?
Però llavors, jo no seria jo i no em reconeixeria on acudira.
Seran centenars els qui aplaudisquen, però estic segur que el meu germà trobaria a faltar el meu aplaudiment entre ells.
Així que res, que cama i fem via.
I ben contents. I orgullosos. No cal dir-ho.
A la fi, el meu aplaudiment és important.
És senyal d'estima.
Amb tota la meua estima. Molta sort!
